Buscador web


Paraula:


Destacats







Història del Col·legi de l'Escola Pia de Gandia


Evolució

En gran part del segle XIX, tot i anar aplicant els successius plans oficials, el Col.legi va seguir amb la seua característica organització pedagògica netament escolàpia. Els superiors, tant el local com el provincial, inspeccionaven el seu bon funcionament; els mestres eren religiosos, amb una distribució ben programada (prefecte, professors, ajudants, confessors, bibliotecari). Les classes de primària es dividien en quatre: la de llegir i la d'escriure i aritmètica, rudiments de gramàtica, llatí i retòrica, a més de la religió, llengua castellana i urbanitat. Els alumnes demostraven la seua preparació en exàmens públics o acadèmies. La formació religiosa es basava en l'explicació i estudi del catecisme i en la celebració d'actes de pietat i litúrgics. Els alumnes, en acabar les classes, eren acompanyats pels seus mestres als seus domicilis.

El Batxillerat va començar a funcionar en el curs 1846-47. Encara que sempre va ser minoritari en aquells anys, tenia prestigi i va preparar l'accés als estudis universitaris de forma satisfactòria. En 1850 també es va crear una escola d'adults, en horari nocturn, per tal d'atendre aquells xiquets que no podien assistir a les classes diürnes o persones de més edat que ho sol•licitaven.

L'època de la Restauració, des de 1876, va obrir noves possiblitats educatives, entre altres raons per les noves tendències, com la Institució Lliure d'Ensenyament, i per la vinguda a Espanya de congregacions religioses dedicades a l'educació. A Gandia, a poc a poc, es van introduir algunes millores com els laboratoris, un museu didàctic, nous textos i més atenció a les matèries científiques.

Plenament consolidat el Col•legi amb una mitjana de 500 alumnes, va patir, com tots els altres centres catòlics, els enfrontament ideològics del primer terç del segle XX que van portar a la II República. En aplicació de la nova legislació, el Col•legi es va tranformar en “Colegio Gomar” a partir del curs 1933-34, integrat en “La Mutua Escolar”, dirigida per laics catòlics. En el mes de març de 1936 els escolapis van ser expulsats i durant la guerra civil en van ser assassinats alguns. L'edifici, durant la guerra i també després, va ser convertit en pressó.

La difícil recuperació de l'edifici per a escola, va produir una breu estada en algunes aules de l'extingit institut públic (actualment Ausiàs March). En 1942 es va poder retornar als locals propis i el Col.legi va anar recuperant la seua fesomia i fins i tot va augmentar i millorar en instal.lacions i alumnat. El que ja no va conservar va ser la subvenció municipal, de tal manera que econòmicament es va convertir en centre privat, encara que va poder mantenir algunes classes de gratuïts. D'acord amb els plans oficials d'ensenyament va obtenir les autoritzacions pertinents i en el curs 1955-57 arribà a 916, amb el corresponent Batxillerat de sis cursos (Pla de 1953).

Al compàs dels nous plans es va produir una important renovació pedagògica (aula de pàrvuls, jocs infantils, museu de Ciències Naturales, educació física i esports, etc.). També en la formació religiosa van aparéixer grups de xiquets (Tarsicis) i de jòvens d'Acció Catòlica i d'altres. Un nou saló d'actes va possibilitar nombroses activitats teatrals, cinematogràfiques i musicals. Diverses publicacions de caràcter escolar completaven la formació del Col.legi, el qual va arribar als 1.018 alumnes en l'any 1967.

En aplicació de la Llei General d'Educació (1970) va desaparéixer transitòriament el Batxillerat, com també, un poc abans, l'internat. D'altra banda, l'estat precari del vell edifici, va aconsellar la construcció d'un pavelló dedicat a primària en uns terrenys separats pel carrer de Sant Francesc de Borja. El nou edifici, ben dotat d'aules i espais de joc, va ser inaugurat a finals de 1970.

La restauració democràtica va portar canvis importants en el terreny educatiu. El Col•legi es va adaptar a les noves lleis i ha estat pioner en la introducció del valencià en el sistema escolar, de tal manera que en 1991 va ser autoritzat a tenir una línia d'ensenyament en valencià. Des del 1984 es va introduir la coeducació..

Als anys 90 del segle passat es va portar a terme un ambiciós programa de restauració del multisecular edifici. D'acord amb l'Ajuntament es va crear una Fundació, la qual amb l'ajuda de diverses institucions públiques, fins i tot europees, va dur a terme la completa restauració de l'edifici. La urbanització i peatonalització de l'entorn ha realçat encara més l'històric edifici, el qual, a més de continuar amb el col.legi de l'Escola Pia, és també la seu de la Universitat Nacional d'Educació a Distància, de Gandia, i del Centre de Formació de Persones Adultes.

Reinstaurat el Batxillerat des del 1989, el Col.legi té actualment sis aules d'Educació Infantil, dotze de Primària, nou de Secundària i quatre de Batxillerat, amb un total de 900 alumnes. El centre compta amb un menjador de mitja pensió, un gimnàs, instal.lacions esportives, etc. La formació religiosa, a més de les classes, té un ampli programa pastoral amb activitats extraescolars voluntàries. Una Associació de Pares i Mares d'Alumnes col•labora en el bon funcionament del Centre. El Claustre de Professors i Professores, amb el Personal d'Administració i Servicis, contitueix un equip ben preparat per a garantir la bona formació dels alumnes.

L'impacte social del Col•legi al llarg de dos segles ha estat profund en Gandia i la seua comarca. Professionals, treballadors, mestres, escriptors, comerciants, religiosos, etc. testimonien la potent orientació educativa del centre. A tall d'exemple, per referir només els seus fruits en el camp religiós, podem esmentar els antics alumnes següents: Cardenal Sanz i Forés, beats màrtirs Carmel Bolta i Carles López Vidal, el cofundador de la Leproseria de Fontilles Joaquim Ballester, els escolapis J. Felis, Carles Garcia, F. Garrigós, els més de 200 sacerdots i religiosos...

Calendari del Mes


Juliol 2019

LMMJVSD
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    

El temps a Gandia

Nº Visites: 4852062

L'Any amb Calassanç

"1. Procure asimismo que vayan bien la cofradía, los oratorios de los alumnos e igualmente en las fiestas la doctrina cristiana. No se predique más en las cuarenta Horas o en la exposición del Santísimo que se tiene cada semana, como se ha hecho en el pasado, pero, si parece conveniente, un niño hará un sermoncito. Cuidará que el P. Santiago no vaya más ni a monasterios de mujeres ni tampoco a hablar con alguna mujer ni en la iglesia ni mucho menos en sus casas, sino que esté retirado para estudiar y hacer buenos a los alumnos en las letras y buenas costumbres (Al P. Carbone, Nursia, 1442-1630). 2. Muchas veces yo mismo he llevado la clase de ábaco y he enseñado a algunos de los nuestros para que enseñaran ellos mismos el ábaco y no por ello he perdido nada en el oficio de sacerdote, pues es cosa santa ser superior universal en todas las cosas de las escuelas (Al P. Ministro, Savona, 3672-1641). 3. En cuanto al ábaco, si el P. Juan Lucas dice que lo aprende, pero no para enseñarlo, es signo de poca caridad. Yo he estado siempre ocupado en muchas cosas y he aprendido a escribir a la perfección, y también muchos elementos del ábaco para poderlo enseñar a los nuestros, y aun en caso de necesidad he dado clase de escribir, de ábaco, de leer y de gramática, con ocasión de enfermedad de algún maestro o por otra circunstancia y no por ello he perdido nada de la dignidad del sacerdocio ni de reputación en mi oficio (Al P. Bafici, Nápoles, 3673-1641). 4. Siento mucho que la pasión tenga ciegos a muchos y que no conozcan el camino por donde van, habiendo dicho Cristo bendito por su boca «estrecha es la puerta que conduce a la vida y pocos la encuentran», y es ésta una verdad que se verifica entre los Religiosos, pues son pocos los que andan por la vía estrecha de la imitación de Cristo bendito, quien dijo además «ancho es el camino que conduce a la perdición y son muchos los que caminan por él», y pluguiese a Dios que no hubiera tantos religiosos que guiados por el amor propio caminaran por esta vía ancha (ídem). 5. La renovación de los votos solemnes o profesión hecha por puro amor de Dios es una acción tan agradable a Dios que supera en mérito todas las acciones que pueda hacer el hombre, salvo el martirio, y quien ama a Dios como debe, debería renovar muchas veces un acto que tanto agrada a Dios, y más aún si es con el buen ejemplo del prójimo. Yo lo valoro muchísimo y ruego al Señor dé a todos nuevo fervor para volverse heroicos en el puro amor de Dios, que es el precepto primero y principal de la santísima ley del Señor (Al P. F. Apa, Florencia, 4024-1642)."

Destacats