Buscador web


Paraula:


Destacats







Llocs d'interés a Gandia

Les Muralles

Del que resta de les antigues muralles que envoltaven la ciutat es conserva en bon estat el Torrelló del Pi, restes de la muralla ampliada pel duc Francesc de Borja entre 1543 i 1548. És com un enorme test d'argamassa i pedra en l'interior del qual alberga un pi, d'ací rep el nom. El pi s'assecà en els anys 80 i en 1989 fou canviat per un altre de nou. Es troba situat en l'encreuament del carrer Sant Rafael i el carrer Alzira. A partir del torrelló, en angle de noranta graus, la muralla discorria paral·lela a Sant Rafael, girava altres noranta graus en un torrelló bessó d'aquest, per a unir-se a l'antiga muralla en el passeig. Altres restes de muralles es poden observar darrere del convent de Santa Clara (torre del Baluard) i alguns llenços i torrellons encastats entre els edificis del carrer Màrtirs, Brúnel i Arquebisbe Polou.

 

Convent de Santa Clara

El convent de Santa Clara fou fundat per primera volta en 1423 per Violant d'Aragó, filla del duc Alfons el Vell. Posteriorment fou abandonat, la nova fundació es va fer en 1457 amb religioses franceses, franciscanes reformades. Aquest convent fou matriu de nombrosos convents a la Península Ibèrica , com el de les Descalces Reials de Madrid, fundat en 1558 per monges de Gandia, i la primera abadessa del qual fou sor Joana de la Creu, germana de sant Francesc de Borja. Una de les abadesses més prestigioses fou Maria Enríquez, àvia de sant Francesc de Borja, a principis del segle XVI. Destaca el temple gòtic amb volta de creueria nervada i el claustre (d'accés restringit).

 

Hospital de Sant Marc

Al principi fou un alberg de caminants, i estava adossat als murs de la vila de Gandia per la part del riu. L'Hospital fou fundat pel Duc Vell, posteriorment fou protegit pels Borja, en especial pel tercer duc Joan, pare de sant Francesc de Borja. Aquest últim el reedificà i el dotà de rendes. Adossat a l'Hospital es trobava l'església de sant Marc.

 

La nau de l'Hospital era d'estil gòtic, i la seua reconstrucció data del segle XV. Fou restaurat en el present segle i el seu primitiu estil gòtic va ser totalment transformat a principis del segle XX. En el seu interior hi havia dues grans sales, una per als homes i una altra per a les dones. La seua capacitat total era de 32 llits. Cadascuna d'aquestes sales estava dividida en alcoves, dotze en la sala d'homes, dividida en 6 llits a cada costat del corredor, tancat per grans cortines a l'estil dels hospitals de l'Orde de sant Joan de Jerusalem.

 

Quan la Universitat de Gandia disposà càtedres de medicina, fou l'Hospital el centre de pràctiques, amb el que desenvolupà una funció docent molt important. Sobre els estudis universitaris en medicina se sap, per exemple, que en 1754 es graduaren 40 metges, i que des de 1768 fins a finals del XVIII, fins i tot després de l'extinció de la Universitat en 1772, per a poder exercir la carrera a Catalunya revalidaren els seus títols 34 metges que havien cursat els seus estudis a la Universitat de Gandia.

 

El conjunt de l'Hospital oferia un aspecte molt elegant, amb artesonat en fusta, taulells i galeria alta amb barana de ferro. La sala dels homes posseïa arcs apuntats i sostrada de gaveta a dues aigües. Aquest disseny serví de model en 1890 per a la construcció de l'interior de la nova església del Palau.

 

Actualment, restaurades les sales i amb noves instal·lacions, és la seua del Museu Arqueològic de Gandia (MAGA).

 

Museu Arqueològic

Encara que de dimensions reduïdes, el seu contingut dens i variat el situen entre els principals museus municipals de la província.

 

Els seus materials abasten des del paleolític superior fins l'època romana. Destaquen especialment els instruments de sílex i les plaquetes gravades o pintades de la mundialment famosa cova del Parpalló, les ceràmiques cardials del Forat de l'Aire Calent (Ròtova) que mostren una extraordinària i variada ornamentació; les ceràmiques campaniformes i en especial el got de la cova del Retoret; l'abundant ornamentació humana (collars, penjolls, braçalets) en os i metall de la cova de Bolta i altres comarcals. De l'època romana diverses làpides sepulcrals, algunes senceres i perfectament conservades, trobades a Gandia, Vilallonga, Ador, Ròtova, etc.

 

Palau Ducal

Considerada per diversos autors com la mansió senyorial més important de València, el Palau Ducal de Gandia és una edificació que conserva restes del primitiu domicili dels ducs reials de Gandia. Es tracta d'un edifici que s'articula al voltant d'un gran pati central en el qual destaca una gran escala adossada de dos trams, sobre la qual hi ha un dels pocs finestrals propis de la Corona catalanoaragonesa. El Palau segueix un estil gòtic a imitació dels palaus italians del cinquecento. Arquitectònicament pertany, sobretot, als segles XV i XVI. Té vestigis gòtics, balcons renaixentistes i sales de fi barroc i té mostres pròpies d'arquitectura catalanoaragonesa. Posseeix valuoses pintures i escultures.

 

Està ubicat a l'extrem sud-oriental del que era el recinte emmurallat de la vila. Al segle XIV Alfons el Vell alçà sobre un antic palau o casalot musulmà un altre més espaiós, al qual dotà d'un bon pati d'armes. Després de pertànyer als ducs reials d'Aragó passà a mans de la família Borja i fou amb el duc Francesc de Borja quan assolí el seu màxim renom.

 

L'accés actual se situa al carrer Duc Alfons el Vell (antiga plaça). A través d'un vestíbul apareix el pati d'armes. El pati d'armes ofereix un aire italianitzant amb la seua esplèndida escala exterior, les testeres gòtiques de pedra i les finestres partides per esveltes columnes, tot això presidit per un gran escut policromat dels Borja. L'escalinata principal del pati està formada per tres arcs. A l'arc central té la seua base el pou del palau, construït pel duc Carles. L'arc de la dreta conté l'escut pintat de la casa (segle XVIII).

 

La canonització del IV duc Francesc de Borja donà lloc a la construcció de la Galeria Daurada. Una sèrie de cinc estances en les quals destaca la fusta llaurada i daurada, els sostres pintats, les portes de marqueteria, esplèndids balcons i, molt especialment, la ceràmica dels seus paviments. El primer saló mostra el blasó de la casa ducal, el segon una composició de flors, el tercer la canonització, la Sagrada Família el quart i la glòria del sant el cinqué. Constitueix una vertadera obra mestra el barroc valencià, realitzat en 1671 per mandat del desé duc de Gandia per a commemorar la canonització del seu avantpassat.

 

Situats al costat del cinqué saló de la Galeria Daurada , el que representa la glòria del sant, es troben tres balcons proveïts d'un vitrall teula blava a mode de marquesina sostinguda per elegants ferros forjats en volutes.

 

Al final de la Galeria Daurada està la Sala dels Quatre Elements. El sostre, que imita una cúpula circular, representa la glorificació de sant Francesc de Borja. Allò vertaderament sorprenent de l'estança és el paviment, realitzat amb taulells de Manises del segle XVII o inicis del XVIII.

El Saló de Corones és conegut amb aquest nom per la decoració del seu artesonat, amb les dobles corones record d'Alexandre VI. Els sòcols són de taulells de Manises i les parets del saló estan adornades amb tapissos que reprodueixen la vida del Sant Duc.

 

El Saló d'Àguiles és anomenat així per l'ample fris en relleu que recorre la sala, de 58 metres de perímetre. Està decorat amb aus que picotegen garlandes de flors i fruits. És de guix pintat en verd molt obscur i profusament decorat.

 

El Palau fou adquirit pels Jesuïtes en 1890 en pública subhasta, i en un estat pràcticament ruïnós, mamprenent posteriorment obres de reparació i restauració per a restablir el record del que fou General seu i sant. En 1964 fou declarat Monument Històric Artístic. Les posteriors millores i restauracions de l'edifici han estat finançades per la Companyia de Jesús i algunes institucions públiques.

 

Ajuntament

L'edifici fou construït el 1778, la façana fou projectada en el més pur neoclassicisme, propi del moment, i fou totalment reconstruït l'any 1982.

 

Es tracta d'un edifici amb forma de "L" amb una superfície construïda de 3.700 m2 , reformat el 1982, per al qual enderrocaren tot el conjunt a més dels porxos adjacents, excepte la façana neoclàssica, declarada Monument Nacional. La plaça ocupa 1.200 m2 .

 

La façana es compon de tres arcades de pedra amb arcs de mig punt en la planta baixa. Sobre aquesta es troben quatre columnes dòriques i un fris amb el mateix estil. El seu conjunt està rematat per una balustrada molt elegant sobre la qual descansen quatre busts de pedra que representen les quatre virtuts que han d'observar els edils governants i defensors dels interessos públics: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.

 

Com a curiositat, l'ajuntament imposà la condició que la pedra a utilitzar fóra de les pedreres de Marxuquera, de l'assut del Vernissa, de Potries, i els taulells de Vilallonga. Taxada l'obra en 7.432 lliures valencianes, s'adjudicà el 22 de novembre de 1778, inaugurant-se tres anys després.

 

Col·legiata de Santa Maria

L'edifici de la Col·legiata, més conegut com la Seu, visqué durant 1999 la celebració del seu 500 aniversari. D'una sola nau de pedra i estil ogival, constitueix un exemple de l'arquitectura gòtica que es practica durant els segles XIV i XV en el territori de la corona catalanoaragonesa (en la resta de la península Ibèrica , en canvi, es practica el gòtic anomenat internacional). Fou el 26 d'octubre de 1499 quan el papa Alexandre VI concedí una butla per la qual l'antiga església de Santa Maria fou elevada a la categoria de Col·legiata. En 1931 fou declarada Monument Històric Artístic Nacional. Incendiada durant la guerra civil (es perderen, entre altres joies artístiques, el famós retaule de Pau de Sant Leocadi i Damià Forment), fou restaurada la part més destruïda en els anys 40.

 

La Col·legiata, traçada pel mestre Nicolau Esteve, fou construïda durant els segles XIV, XV i XVI per la família ducal. Es creu que en el seu solar hi havia una església visigòtica, sent en època musulmana mesquita, tornant al culte cristià després de la conquesta de Jaume I, dedicada a santa Maria de l'Assumpció. Fou el propi Jaume I que decretà el nomenament de parròquia, atorgat per la Santa Seu.

 

Consisteix en una arquitectura eminentment horitzontal, amb 57 metres de longitud, de poca altura, massissa, amb escassa obertura a l'exterior, sòbria i austera, des del punt de vista decoratiu. Conserva 4 columnes de tradició romànica. El campanar és de quatre cossos, els dos últims reconstruïts després del terratrèmol de 1599 i amb un remat barroc.

 

L'espai interior és unitari i ample, d'una sola nau de cinc trams, coberta de creueria, 18 capelles laterals entre els contraforts, presbiteri rectangular i dues portades. De planta rectangular, denota exteriorment una volumetria compacta. Posseeix dues portes, la de Santa Maria i la dels Apòstols. La porta de Santa Maria està coronada per una imatge de la Verge, vestida amb un mantell cenyit per una agulla de pit i una corona, la serp vençuda als seus peus i de fons un rosetó de geomètriques circumferències. A ambdós costats de la imatge apareixen adorns vegetals en pedra, flors de gesmil segons la veu popular.

 

En aquesta porta es creà la llegenda de "la delicada de Gandia", que morí al caure-li damunt una flor de gesmil. Aquesta flor de gesmil del segle XIV tanmateix, pesava uns 50 quilograms, però la llegenda passà a la literatura i a la pintura.

 

En la seua construcció es distingeixen amb facilitat tres etapes. La de l'absis destruït i reconstruït, encara que en la seua reconstrucció no s'han observat atentament les línies i directrius de l'antic. La part recaient entre el presbiteri i la porta que dóna a la plaça Major ; i la última entre la plaça Major i la plaça dels Apòstols.

 

La primera degué ser mesquita dels àrabs, que Jaume I el Conqueridor convertiria en temple cristià. La segona es construí fundada i urbanitzada Gandia i la tercera fou construïda a expenses de Maria Enríquez, dona del primer Duc Borja de Gandia, al haver estat elevat aquest temple a la dignitat de Col·legiata pel papa de la família dels Borja, Alexandre VI.

 

S'adverteixen les diferents èpoques de construcció en els finestrals, construïts a major altura en la segona part que en la tercera i en els abocadors d'aigua de la teulada que en la part més primitiva són de pedra mentre que en la més recent són de metall. Així mateix la porta recaient a la plaça dels Apòstols, introdueix elements que corresponen al Renaixement, encara que tot el temple és d'estil gòtic.

 

Església de Sant Roc

Anomenada popularment com l'església del Beat, es troba en la plaça de Sant Roc. Construïda en 1588 per Carles de Borja sobre una ermita anterior dedicada al mateix sant, fou utilitzat com a convent fins l'exclaustració de 1835. En el temple, de tres naus, destaca el fastuós retaule de l'altar major. A finals del segle XVIIII fou reformada en estil neoclàssic i se li afegí una capella lateral a principis del segle XIX en honor del Beat Andreu Hibernón. El seu cos hi estava soterrat fins a la seua destrucció en 1936.

 

Església de Sant Josep del Raval

El Raval fou l'antiga moreria de Gandia, i l'església va ser edificada damunt de l'antiga mesquita àrab que donava servei als moriscs de la zona i d'altres pobles. Enderrocada durant la Guerra Civil (1936), ha estat novament edificada.

 

El Raval

En 1305 Jaume II manà envoltar la vila de Gandia amb muralles. A l'interior d'aquestes vivien els cristians. La muralla complia les funcions de defensa de la ciutat davant un entorn hostil en època de guerres, i també separar la població musulmana, aïllar-los perquè eren un perill per a l'estabilitat social, però mantenir-los perquè eren econòmicament necessaris. Els musulmans restaren com una minoria sotmesa al poder dels cristians. A Gandia foren desallotjats de les seues cases de la Vila Vella i enviats al Raval, on viuran apartats. Hi construïren una mesquita que donarà servei a tots els musulmans dels voltants. Els senyors cristians utilitzaven els musulmans en les seues plantacions de canya de sucre, base de l'economia local, que més avant generarà l'aparició d'una indústria relacionada amb la seua transformació. Una minoria jueva habitava el call, barri entre el Raval i les muralles. Ací se situen dos terços de la població jueva (20 famílies) i dins de la vila emmurallada, el terç restant (8 famílies).

 

El Raval s'organitza al voltant d'uns pocs carrers que presenten encara hui dia una morfologia diferenciada de la resta de la ciutat. Aquest barri estava limitat per l'actual passeig de les Germanies (antigues muralles) i per l'avinguda del Raval. En el seu interior estava el carrer Algepseria, Forn i Pellers, el que demostra la seua situació perifèrica i que requeria dels seus propis establiments d'alimentació i manufactures per a poder sustentar la població.

 

En 1609, l'any de l'expulsió, els moriscs formaven quasi dos terços de la població, amb 13.110 individus davant 6.790 cristians vells, amb el que una economia bàsicament agrària perdé la seua principal força de treball.

 

Amb la nova indústria de la seda, les indústries manufactures transformadores dels cucs de seda se situaren al Raval, ja que era un lloc deshabitat i amb preus baixos i, a més, aquesta indústria requeria de grans quantitats d'aigua que es trobava en la sèquia del Raval, anteriorment utilitzada pels moriscs per als seus cultius.

 

 

 

 

 

Calendari del Mes


Març 2017

LMMJVSD
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

El temps en Gandia

Nº Visites: 2924405

L'Any amb Calassanç

"1. Junto con la presente va una carta de su hermano, que se lamenta de que no le ha respondido, habiéndole escrito muchas veces, y me parece que tiene razón, pues si el religioso es hombre de espíritu, como debe ser, puede responder y sacar gran provecho con la exhortación a vivir espiritualmente. Respóndale, pues, cuanto antes de modo que su hermano quede consolado y edificado (Al P. Cananea, Moricone, 74-1621). 2. Deseo saber también si los cinco nuestros están unidos en caridad:, para mayor unión quisiera que obraran ahí como hacían en Narni los sacerdotes, que cada semana reglamentaba uno las mortificaciones y mandaba las demás cosas (ídem). 3. Quisiera que me avisara al menos cada 15 días del aprovechamiento de cada uno de los novicios, como también de las faltas que comete voluntariamente aunque sean pequeñas (Al P. Busdraghi, Nápoles, 1351-1630). 4. V. R. insiste en la promesa que hice a la comunidad de Ancona de enviar tres a finales de marzo, y no ve o manifiesta no conocer el impedimento que proviene de la prohibición de su Santidad, a quien no puedo oponerme o contradecir. Tengo preparados los maestros, y en cuanto tenga el consentimiento pontificio no tardaré nada:, si han licenciado a los maestros, y los niños están por la calle, lo siento mucho. Pero mi deseo y prontitud en mantener la promesa de poco me sirve (Al P. Cherubini, Ancona, 2002-1633). 5. Ahora le digo que he dado copia de algunas cartas y algunos párrafos de otras que me habían escrito nuestros Padres de esa provincia, a Monseñor Ingoli, de la Congregación de Propaganda Fide, y que se ha dignado leerlas en dicha Congregación con mucho gusto y aplauso de todos los sres. Cardenales:, y han determinado que dicha Congregación escriba o mande escribir una carta a nuestros Padres de Moravia, para que progresen en semejantes ejercicios y que dicha Congregación los favorecerá en todo lo que sea necesario:, y que hagan todo lo que puedan para la conversión de los herejes, no sólo de los niños que vienen a la escuela, sino también de los adultos, con toda diligencia y caridad, comunicando este deseo a las tres casas. Cuando aquí se solucione la causa del litigio entre los Hermanos y Clérigos, lo notificaré (Al P. Conti. Nikolsburg, 3061-1639)."

Destacats